John Cage

John Cage es considera una de les figures més representatives de la música contemporània. No tan sols se’l coneix per la seva música, sinó que una part molt important, podríem dir imprescindible de l’obra de Cage és la filosofia que romana a cadascuna de les seves obres.
Cage va néixer a Estats Units l’any 1912. Estudià a Los Angeles i més tard va anar a la Universitat de Pomona a Claremonte. Va començar a viatjar per Europa i va dedicar-se a estudiar Art, Música, Arquitectura, Poesia, Pintura... podríem considerar que va tenir uns estudis molt polifacètics dins el camp de les arts. Pel que fa a la música, Cage va tenir una educació molt formal , clàssica i estrica, i curiosament en la seva obra personal ell va optar ben bé pel contrari. Considerava que l’art havia d’obrir-se al món, innovar i trencar amb les barreres de lo establert i correcte. Deixar de voler fabricar sobre els gustos de l’espectador i valorar més la part creativa en la qual el públic podia tenir un paper molt important.

Una frase de John Cage que ens podria ajudar una mica més a entendre la seva obra: “La música que prefiero, incluso más que la mía, es la que escuchamos cuando estamos en silencio.” (J. Cage).
Cage treballava molt sobre els sons no intencionats, aquells que es produïen sense haver estat elaborats prèviament (com normalment passa amb la música, és creen unes partitures per a ser interpretades) sinó que ell experimentava amb sons que es produïen en aquell mateix moment.
Això ho podem veure molt clarament en una de les seves obres: L’anarquia del silenci, també coneguda com 4’33. Aquesta obra consisteix en una partitura de 4 minuts i 33 segons de silenci.
Una altre obra de Cage és la del piano preparat. Aquesta peça consisteix en la preparació prèvia d’un piano introduint-li objectes a les cordes ( claus, caragols, gomes..) deformant així el seu so i creant el naixement de sons nous en un instrument clàssic.
Un altre de les inquietuds de Cage va ser la creació de la música a parit de l’Atzar, a partir del llibre xinès I ching deixant que fos fruit de l’atzar, el tempo, l’escala, el to... tot era triat a partir de l’atzar ajudant-se d’aquest llibre.

Cal destacar també de Cage que també va experimentar molt amb la música electrònica, podríem dir que va ser un dels seus creadors.

Cage va ser seguidor de molts però també molt criticat i incomprès en la seva època, molts no entenien la seva innovació, la trencada amb els esquemes de la música clàssica fins a les hores. A hores d’ara encara hi ha gent que no entén Cage...
Hem de veure que darrere d’aquesta persona i darrere de cadascuna de les seves obres hi ha una filosofia molt gran, i les sensacions i provocacions que volia les va aconseguir, es va arriscar a tirar tot això endavant fins al final i fer un creació pròpia molt rellevant.

Crítica: El Llac de les Mosques (Sol Picó) .

El llac de les mosques és el títol de l’últim espectacle de dansa contemporània de la Sol Picó. L’espectacle explicava una mica la història de la Blancaneus, de com sembla tot de maco quan va començar a viure al palau i com el pas del temps va canviant la manera de veure les coses, ara ja no es aquella nina maca…
L’espectacle simulava un concert de Rock on els 4 musics dalt d’escena entraven dintre del joc i no només tocaven sinó que també interpretaves i tenien un paper dins de l’obra. Quan normalment se sol separar músics i actors/ballarins.
Com ha espectadora se m’ha fet una mica estrany, hi havia moments en que pensava que no sabia el que estava veient, es perdia el fil de l’obra, d’altres en que m’agradava molt el que veía encara que no ho entengués i desprès ja vaig començar a interpretar-ho des de un punt de vista personal el que podia estar dient allò per a mi.
Penso que la tècnica era molt bona tot i que no entenc gaire de dansa contemporània però al estar el dia d’avanç a la màster class amb la Sol Picó i el Valentí vaig poder veure que es una cosa molt tècnica i a l’hora molt lliure d’interpretar. Tot i com ja he dit que la tècnica era molt bona (les puntes hem van deixar al•lucinada) la interpretació a l’hora de ballar era nul•la tan era si amb els moviments volien representar que era algo maco o s’estaven barallant. Aquest aspecte hem va deixar molt “a fora” del que passava a escena, no hem va ser emotiu.
Vull destacar la gran cohesió que penso que tenien els dos ballarins, es notava que hi havia hagut un treball previ molt important i s’entenien molt bé.
El que hem va semblar molt bona idea el final, la participació del públic i el missatge que hem va donar de com pot canviar la vida d’una persona que la seva dedicació es ballar, si es queda en estat paralític…

Tim Burton

Tim Burton escriptor, dibuixant i director de cinema.
Comença a treballar per Disney amb la pel·lícula Tob i Toby, a les hores veu que no està fet per ell aixó de buscar la imatge dolça en uns dibuixos, síno que més aviat té una clara inclinació per tot allò gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant.

Té una gran trajectoria en el mon del cinema amb un repertori de pel·lícules per a tot tipus de públic. Pel·licules de gran fama com:

Edward Scissorhands (1990)

Pesadillas antes de navidad (1993)

Big Fish (2003)

Sweeney Todd (2007)

Swenney Todd és una adaptació al cinema del musical de Sthepen Sondheim i Hugh Wheeler on els peronsatges principals són: Jonney Deep i Helena Bonham Carter dos actors que molt sovint treballen amb Tim Burton.

aquí hos deixo el trailes de la pel·lícula, si teniu la oportunitat mireula!
http://www.youtube.com/watch?v=GHigG0SQnCE