John Cage

John Cage es considera una de les figures més representatives de la música contemporània. No tan sols se’l coneix per la seva música, sinó que una part molt important, podríem dir imprescindible de l’obra de Cage és la filosofia que romana a cadascuna de les seves obres.
Cage va néixer a Estats Units l’any 1912. Estudià a Los Angeles i més tard va anar a la Universitat de Pomona a Claremonte. Va començar a viatjar per Europa i va dedicar-se a estudiar Art, Música, Arquitectura, Poesia, Pintura... podríem considerar que va tenir uns estudis molt polifacètics dins el camp de les arts. Pel que fa a la música, Cage va tenir una educació molt formal , clàssica i estrica, i curiosament en la seva obra personal ell va optar ben bé pel contrari. Considerava que l’art havia d’obrir-se al món, innovar i trencar amb les barreres de lo establert i correcte. Deixar de voler fabricar sobre els gustos de l’espectador i valorar més la part creativa en la qual el públic podia tenir un paper molt important.

Una frase de John Cage que ens podria ajudar una mica més a entendre la seva obra: “La música que prefiero, incluso más que la mía, es la que escuchamos cuando estamos en silencio.” (J. Cage).
Cage treballava molt sobre els sons no intencionats, aquells que es produïen sense haver estat elaborats prèviament (com normalment passa amb la música, és creen unes partitures per a ser interpretades) sinó que ell experimentava amb sons que es produïen en aquell mateix moment.
Això ho podem veure molt clarament en una de les seves obres: L’anarquia del silenci, també coneguda com 4’33. Aquesta obra consisteix en una partitura de 4 minuts i 33 segons de silenci.
Una altre obra de Cage és la del piano preparat. Aquesta peça consisteix en la preparació prèvia d’un piano introduint-li objectes a les cordes ( claus, caragols, gomes..) deformant així el seu so i creant el naixement de sons nous en un instrument clàssic.
Un altre de les inquietuds de Cage va ser la creació de la música a parit de l’Atzar, a partir del llibre xinès I ching deixant que fos fruit de l’atzar, el tempo, l’escala, el to... tot era triat a partir de l’atzar ajudant-se d’aquest llibre.

Cal destacar també de Cage que també va experimentar molt amb la música electrònica, podríem dir que va ser un dels seus creadors.

Cage va ser seguidor de molts però també molt criticat i incomprès en la seva època, molts no entenien la seva innovació, la trencada amb els esquemes de la música clàssica fins a les hores. A hores d’ara encara hi ha gent que no entén Cage...
Hem de veure que darrere d’aquesta persona i darrere de cadascuna de les seves obres hi ha una filosofia molt gran, i les sensacions i provocacions que volia les va aconseguir, es va arriscar a tirar tot això endavant fins al final i fer un creació pròpia molt rellevant.

Crítica: El Llac de les Mosques (Sol Picó) .

El llac de les mosques és el títol de l’últim espectacle de dansa contemporània de la Sol Picó. L’espectacle explicava una mica la història de la Blancaneus, de com sembla tot de maco quan va començar a viure al palau i com el pas del temps va canviant la manera de veure les coses, ara ja no es aquella nina maca…
L’espectacle simulava un concert de Rock on els 4 musics dalt d’escena entraven dintre del joc i no només tocaven sinó que també interpretaves i tenien un paper dins de l’obra. Quan normalment se sol separar músics i actors/ballarins.
Com ha espectadora se m’ha fet una mica estrany, hi havia moments en que pensava que no sabia el que estava veient, es perdia el fil de l’obra, d’altres en que m’agradava molt el que veía encara que no ho entengués i desprès ja vaig començar a interpretar-ho des de un punt de vista personal el que podia estar dient allò per a mi.
Penso que la tècnica era molt bona tot i que no entenc gaire de dansa contemporània però al estar el dia d’avanç a la màster class amb la Sol Picó i el Valentí vaig poder veure que es una cosa molt tècnica i a l’hora molt lliure d’interpretar. Tot i com ja he dit que la tècnica era molt bona (les puntes hem van deixar al•lucinada) la interpretació a l’hora de ballar era nul•la tan era si amb els moviments volien representar que era algo maco o s’estaven barallant. Aquest aspecte hem va deixar molt “a fora” del que passava a escena, no hem va ser emotiu.
Vull destacar la gran cohesió que penso que tenien els dos ballarins, es notava que hi havia hagut un treball previ molt important i s’entenien molt bé.
El que hem va semblar molt bona idea el final, la participació del públic i el missatge que hem va donar de com pot canviar la vida d’una persona que la seva dedicació es ballar, si es queda en estat paralític…

Tim Burton

Tim Burton escriptor, dibuixant i director de cinema.
Comença a treballar per Disney amb la pel·lícula Tob i Toby, a les hores veu que no està fet per ell aixó de buscar la imatge dolça en uns dibuixos, síno que més aviat té una clara inclinació per tot allò gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant.

Té una gran trajectoria en el mon del cinema amb un repertori de pel·lícules per a tot tipus de públic. Pel·licules de gran fama com:

Edward Scissorhands (1990)

Pesadillas antes de navidad (1993)

Big Fish (2003)

Sweeney Todd (2007)

Swenney Todd és una adaptació al cinema del musical de Sthepen Sondheim i Hugh Wheeler on els peronsatges principals són: Jonney Deep i Helena Bonham Carter dos actors que molt sovint treballen amb Tim Burton.

aquí hos deixo el trailes de la pel·lícula, si teniu la oportunitat mireula!
http://www.youtube.com/watch?v=GHigG0SQnCE

Autorretrat de Poe

Per fer aquest autorretrat me bassat en el conte de "El Barril del Amontilado", en una escena molt
concreta, quan un perssonatge guia a un altre per uns passadissos subterranis
fent veure que van a buscar un vi, peró en veritat vol benjar.se d'ell i
matar-lo. Per matar-lo l'arracona i li construeix una paret de maons devant
seu, allà queda aillat. Tindrà una mort lenta.
He volgut captar la sensació d'angoixa i por que té aquesta persona allà dintre.
I també podem veure la immatge de la boca com el lloc on es troba aquesta persona. passadis... fosc...

Ha plogut Poe!

La veitat és que en un principi no paraven de venirme imatges al cap però totes hem semblaven habituals i convencionals...
Semblava que al final començava a optar per les màscaras... una mascara de perfil a l'esquerra de la imatge en primer plànol i darrere un pasissatge on aparegues un abre que està a la riera de Caldes molt maco sesne fulles i amb moltes branques.
Desprès vaig tenir la idea d'una sala buida amb les parets molt altes i una finestra molt gran on m'assentaria jo d'esquenes amb els cabells deixats anar i un bestit negre. La meva idea era fer-ho en un convent de Caldes que ara han tancat, i vaig anar i em va ser impossible entar, estava tancat i ballat.
Cap de les idees hem convencia gaire.. així que hem vaig dedicar a llegir coses de Poe haviam si m'inspirava. Vaig enrecordarme d'un conte que havia llegit feia uns anys "El barril del Amontilado", vaig recordar que quan havia llegit aquell conte realment se m'havia remogut l'estomac... així que vaig decidir tirar endevant amb aquest conte.
Hi havia una escena que em commovia relament, hem feia sentir angoixa i mal estar, vaig obtar per retratar en una imatge aquesta sensació. Vaig pensar en una paret de maons amb un forat on es veiesin parts del cos "ofegades" finalment vaig decidir experimentar amb el meu propi cos, com un cos et pot provocar sensación i volent reflectir la meva sensació i la del personatge del conte del barril vaig treure la foto que tinc ara.

Fotos de la presentació del diari!

Fotografa: Alba Pèrez

Penjo nomès aquesta imatge perquè quedi constancia de que hem treballat,les altres les penjarè més endevant quan estiguin fets els retocs.

Tot un detall

Bé, ja la última foto d'aquest treball de textures!
Aquesta imatge és un a part en més detall de la imatge anterior, la màquina d'engrenatges rovellada.
És un plànol en picat. Fora de camp trobem laresta de la màquina i la paret al darrera.
Podem veure amb claretat les parts enfocades i les parts desenfocades, les mes properes a la càmara (costats).
El que em sembla més interesant d'aquesta foto són tots els colors que pot tenir el rovellat.

Engranages risueños..

Màquina rovellada i inutilitzada d'engranatges enganxada a la paret trobada en un escampat ple d'objectes de la R.U.
És un planol picat, la càmara està just a sobre de l'objecte. Un metre en vertical trobem runes (blocs de pedra).
Està composta per una m'aquina el primer plànol i al fons a un metre més o menys
En aquesta imatge podreim trobar molts polígons. Els colors serien una cosa molt interesant són material oxidats amb colors, veremlls, marrons, grocs a la màquina i blaus i grisos al terra i a la paret. Respecte a la llum l'obejcte central està tapat pel mes cos(podem veure la sombra) i la resta hi arriba la llum, a la banda esquerre més.

Artificial del natural

Aquesta imatge està feta a la R.U, és el terra amb pedres i plantes i al fons un tros de tel.
Té un enquadrament horitzoltal. És un planol una mica inclinat de detall. En la composició trobem unes plantes al front desenfocades i a terra unes pedres (enfocades).
La tela de d'arrere entra bé amb els colors de la foto perqué tambés es verda com algunes de les plantes.
l'efecte que hem dóna és que sigui una foto preparada previament i no és així.

Contra un muro puedes darte.. (J. de Palo)

Context: El context d'aquesta imatge és un objecte de ciment per a la construcció que estava tirat al terra de la R.U. És un plànol de detall en la diagonal de l'obecte. La composició està formada per 3 gruixos de ciment (dalt, mig, baix,) i el fons de la foto que podem veure l'espai en que estem fent la foto, una altre paret amb dibuixos. La llum és llum natural del dia, podem veure la part on està situada la foto (ombrivola) i la part del darrere de la imatge on hi toca molt la llum del sol, la part central també esta més iluminada. Fins i tot cap al darrere podem veure alguns rajod del sol.
Els colors del formigó estàn al voltant dels grisos, negres i blancs. A la paret del fons podem veure una paret pintada (desenfocada) de colors grocs, verd, blau i taronga.

p.d aquest titol de la imatge m'ha sudjerit a la cotidiana metàfora de tenir una paret devant, no adonarte'n i seguir endedant sense pendre precaucions ni canvis de sentit, ja que el visor de la imatge el primer que veu es el canto del ciment que pot xocar contra aquest.

Caminar per la paret

El context d'aquesta imatge ses situa en una paret d'un dels edicicis de la R.U.
El plànol d'aquesta imatge és un contrapicat amb tota recla. La càmara està situada gairebé amb la part de sota foçant a la paret, jo tenia els braços estessos sense veure el que estava fotografiant. Està composada d'una pare que ocupa més de mitja imatge i tenim els objectes sortints d'aquesta paret ( cables, càixa de llum, canonada..) i fianlment a la part superior el cel.
L'enfoc és molt clar entre els diferents objectes, la paret frontal està desenfocada igual que els objectes que es troben lluny (canonada groga) el cable i la caixa de llum estan molt enfocats.
La lluminositat de la foto és referent a la situació ens que es trobava l'edifici, la part de la meitat cap amunt estava en zoan d'ombra així que la veiem més fosca i la de dalt ja hi tocava el sol. podem apreciar també les ombres de casa objecte projectades a la paret. La gama de colors de la imatge presenta colors apagats grisos, marrons, oxid.. tret del cel que es d'una gama de blaus molt purs.
l'efecte òptic que dona és que també podem veure la paret com si fos un terra, un terrat amb el precipici de l'edifici al final.

Estalactites

El context d'aquesta foto és un llistó de fusta trencada que surt del forat d'una paret.
És un plà de detall, on la càmara es troba situada molt aprop de l'objecte i lleugermant inclinada cap aquest. Presenta una composició simple, a la part frontal podem veure un tros de fusta plà, i més cap al centre i part superior de la imatge veiem troços de fusta trencats que neixen tots d'un mateix punt. Pel que fa referencia al enfocament, la part més proper a la càmara (frontal) està desenfocada, mentres que més al fons (fustes) estan enfocades. La part de la paret del darrere també està desenfocada.
El joc de la llum insereix gairebé per igual en tota la imatge, menys en el forat per on surt la fusta que el podem veure negre.
Aquesta imatge personalment l'efecte que em dona és censació de perill.

Paral·leles

El context d'aquesta imatge és l'estructura externa d'un edicidi, columnes rectangulars.
És un plà inclinat on he volgut aconseguir que l'efecte òptic que donés fos que les columnes cada cop estiguesin més juntes.És un plà general, al contari de les fotos anteriors es pot distingir una mica més l'espai en que ens trobem situats. La llum incereix de maneres molt distintes al llarg de la imatge. Cadacuna de les columes podreim dir que tenen dos tons de llum: la part frotanl de la columna iluminada (sol) i la part laterla més fosca (ombra). Tot i que a l'hora també hi ha una degradació de més llum a menys a mida que la foto es la allunyant. Al final tenca bruscament aquesta degradació amb colors més aviat grisossos.

Qui pot més amunt?

Aquesta imatge dona la sensació d'altitut. Com si els objectes entre ells fesin una competició per havere qui arriba abans a tocar el cel. Fa la sensació que tots estan entre lligats que d'un neix l'altre i així succesivamnt fins a dalt de tot.
Està feta amb un plànol molt picat, gairabé amb la càmara situada al terra. És un plà general respecte la verticalitat. La lluminositat es va aclarint a mida que els objectes estàn més amunt, ja que és on està situat el foto de llum (natural).
Els colors tendeixen a ocres i colors metalics oxidats. I el verd de les fulles i el blau del cel fan el contrast a aquests colors.

De l'impossible

El context d'aqesta imatge és un mur de ciment amb una esquerda d'on hi neix una planta, cosa una mica extranya ja que no són les condicions naturals del neixement d'una planta.
Té un enquadrament molt inclinat on la càmara està molt apropada al mur i inclinada amb la seva diagonal. És un plànol detallat de la cantonada d'un mur. Fora de camp segueix elmur d'uns 3 metres de llarg i 2 d'amplada apròximadament. En la composició d'aquesta imatge trobem en primer plànol el mur enfocat amb un forat cèntric i la planta més desenfocada, tot i que no tan desenfocada com la part dreta de la foto.
L'èfecte òptic que ens dona aquesta imatge és de profunditat, com si s'endienses cap al fons negre.
Els colors i la llum juguen un paper molt important hi ha molt de contrast amb el marró clar de del mur i el fons tan negre del fondo, on també s'hi poden apreciar alguns objectes no gaire definits i un altre punt per on entra llum al costat d'aquests.

La Roca Umbert, un món ple de textures

Allà on miris hi trobaras una futura fotografia.. i totes elles molt diferents.
Aquestes són unes quantes de les textures que he fotografiat:

Fusions de colors

És la imatge d'una canonada inutilitzada amb els seus respectius cargols.
Té un enquadrament vertical i força inclinat. Podriem dir que la fotografia es parteix en dues: en primer plà trobem la canonada amb el primer cargol desenfocat seguit per la torca d'aquest que va a parar a l'altre extrem de l'altre cargol enfocat.
I a la banda dreta de la fotografia trobem la paret rugosa.
Pel que fa respecte el plà és un pla de detall. Fora de camp hi ha la resta de la canonada i més paret. També podem veure gràcies a aquesta linea de color blanc molt lleugera que hi ha una distància entre la canonada i la paret
En aquesta imatge es molt important el joc de colors. Són colors entre els blaus i els grisos. Fins i tot podem veure com s'ajunta el color del ferro del centre de la foto amb el color de la paret.
La lluminositat de la imatge disminueix d'esquerre a dreta.

Una mica de Poe

Annabel Lee va ser l'últim poema escrit per Edgar Allan poe abans de la seva mort(1849).
Aquest és un dels millors poemes de Poe per apreciar el seu estil romàntic. Tracta l'amor com un poder molt gran, per sobre de mort, fins i tot.


Annabel Lee

Fue hace muchos y muchos años,
en un reino junto al mar,
habitó una señorita a quien puedes conocer
por el nombre de Annabel Lee;
y esta señorita no vivía con otro pensamiento
que amar y ser amada por mí.

Yo era un niño y ella era una niña
en este reino junto al mar
pero nos amábamos con un amor que era más que amor
—yo y mi Annabel Lee—
con un amor que los ángeles súblimes del Paraíso
nos envidiaban a ella y a mí.

Y esa fue la razón que, hace muchos años,
en este reino junto al mar,
un viento partió de una oscura nube aquella noche
helando a mi Annabel Lee;
así que su noble parentela vinieron
y me la arrebataron,
para silenciarla en una tumba
en este reino junto al mar.

Lo ángeles, que no eran siquiera medio felices en el Paraíso,
nos cogieron envidia a ella y a mí:—
Sí!, esa fue la razón (como todos los hombres saben)
en este reino junto al mar)
que el viento salió de una nube, helando
y matando mi Annabel Lee.

Pero nuestro amor era más fuerte que el amor
de aquellos que eran mayores que nosotros—
de muchos más sabios que nosotros—
y ni los ángeles in el Paraíso encima
ni los demonios debajo del mar
separarán jamás mi alma del alma
de la hermosa Annabel Lee:—

Porque la luna no luce sin traérme sueños
de la hermosa Annabel Lee;
ni brilla una estrella sin que vea los ojos brillantes
de la hermosa Annabel Lee;
y así paso la noche acostado al lado
de mi querida, mi querida, mi vida, mi novia,
en su sepulcro junto al mar—
en su tumba a orillas del mar.




Us deixo una versió musical del poema composada i interpretada al piano i veu per Gilad Hesseg, un music Israelià.


http://www.youtube.com/watch?v=v2zI3203b50&feature=related



Per més informació de Gilad Hesseg: http://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=iw&u=http://giladhesseg.vox.com/&ei=T7_USpuTC42K4gbUuN3YDA&sa=X&oi=translate&resnum=3&ct=result&ved=0CBEQ7gEwAg&prev=/search%3Fq%3DGilad%2BHesseg%26hl%3Dca%26client%3Dfirefox-a%26rls%3Dorg.mozilla:es-ES:official%26hs%3D4OR%26sa%3DG