He triat dues pàgines webs, una que m'agradés i l'altre que no tan i les he analitzat.
M'agrada: www.lasombradelveinto.net
.Només entrar a la web et trobes amb una presentació molt dinàmica (no com altres que es fan pesades) d'una selecció de fotos molt adients.
.És una pàgina força senzilla i serios amb un fons negre i les lletres blanques que fa molt de contrast i s'aprecia molt bé la lectura.
.El que hem sembla més interesant és la forma de accedir als lincs, és un diseny molt original el fet d'organitzar-ho com una linia de parades de tren i cada estació pertany a un enllaç, això m'ha agradat molt, fins i tot potser ho utilitzo per a la meva web.
No m'agrada: www.imaginarium.es
. hem sembla una pàgina desendreçada i on costa de trobar les coses.
. Els enllaços més importants estan d¡un color massa fosc que passa desapercebut, i les seus desplegaments són atapeits, massa abundants i amb les lletres molt petites.
.Als marges de la pàgina hi ha massa publicitat que distreu
jueves, 14 de enero de 2010
sábado, 26 de diciembre de 2009
John Cage
John Cage es considera una de les figures més representatives de la música contemporània. No tan sols se’l coneix per la seva música, sinó que una part molt important, podríem dir imprescindible de l’obra de Cage és la filosofia que romana a cadascuna de les seves obres.
Cage va néixer a Estats Units l’any 1912. Estudià a Los Angeles i més tard va anar a la Universitat de Pomona a Claremonte. Va començar a viatjar per Europa i va dedicar-se a estudiar Art, Música, Arquitectura, Poesia, Pintura... podríem considerar que va tenir uns estudis molt polifacètics dins el camp de les arts. Pel que fa a la música, Cage va tenir una educació molt formal , clàssica i estrica, i curiosament en la seva obra personal ell va optar ben bé pel contrari. Considerava que l’art havia d’obrir-se al món, innovar i trencar amb les barreres de lo establert i correcte. Deixar de voler fabricar sobre els gustos de l’espectador i valorar més la part creativa en la qual el públic podia tenir un paper molt important.
Una frase de John Cage que ens podria ajudar una mica més a entendre la seva obra: “La música que prefiero, incluso más que la mía, es la que escuchamos cuando estamos en silencio.” (J. Cage).
Cage treballava molt sobre els sons no intencionats, aquells que es produïen sense haver estat elaborats prèviament (com normalment passa amb la música, és creen unes partitures per a ser interpretades) sinó que ell experimentava amb sons que es produïen en aquell mateix moment.
Això ho podem veure molt clarament en una de les seves obres: L’anarquia del silenci, també coneguda com 4’33. Aquesta obra consisteix en una partitura de 4 minuts i 33 segons de silenci.
Una altre obra de Cage és la del piano preparat. Aquesta peça consisteix en la preparació prèvia d’un piano introduint-li objectes a les cordes ( claus, caragols, gomes..) deformant així el seu so i creant el naixement de sons nous en un instrument clàssic.
Un altre de les inquietuds de Cage va ser la creació de la música a parit de l’Atzar, a partir del llibre xinès I ching deixant que fos fruit de l’atzar, el tempo, l’escala, el to... tot era triat a partir de l’atzar ajudant-se d’aquest llibre.
Cal destacar també de Cage que també va experimentar molt amb la música electrònica, podríem dir que va ser un dels seus creadors.
Cage va ser seguidor de molts però també molt criticat i incomprès en la seva època, molts no entenien la seva innovació, la trencada amb els esquemes de la música clàssica fins a les hores. A hores d’ara encara hi ha gent que no entén Cage...
Hem de veure que darrere d’aquesta persona i darrere de cadascuna de les seves obres hi ha una filosofia molt gran, i les sensacions i provocacions que volia les va aconseguir, es va arriscar a tirar tot això endavant fins al final i fer un creació pròpia molt rellevant.
Cage va néixer a Estats Units l’any 1912. Estudià a Los Angeles i més tard va anar a la Universitat de Pomona a Claremonte. Va començar a viatjar per Europa i va dedicar-se a estudiar Art, Música, Arquitectura, Poesia, Pintura... podríem considerar que va tenir uns estudis molt polifacètics dins el camp de les arts. Pel que fa a la música, Cage va tenir una educació molt formal , clàssica i estrica, i curiosament en la seva obra personal ell va optar ben bé pel contrari. Considerava que l’art havia d’obrir-se al món, innovar i trencar amb les barreres de lo establert i correcte. Deixar de voler fabricar sobre els gustos de l’espectador i valorar més la part creativa en la qual el públic podia tenir un paper molt important.
Una frase de John Cage que ens podria ajudar una mica més a entendre la seva obra: “La música que prefiero, incluso más que la mía, es la que escuchamos cuando estamos en silencio.” (J. Cage).
Cage treballava molt sobre els sons no intencionats, aquells que es produïen sense haver estat elaborats prèviament (com normalment passa amb la música, és creen unes partitures per a ser interpretades) sinó que ell experimentava amb sons que es produïen en aquell mateix moment.
Això ho podem veure molt clarament en una de les seves obres: L’anarquia del silenci, també coneguda com 4’33. Aquesta obra consisteix en una partitura de 4 minuts i 33 segons de silenci.
Una altre obra de Cage és la del piano preparat. Aquesta peça consisteix en la preparació prèvia d’un piano introduint-li objectes a les cordes ( claus, caragols, gomes..) deformant així el seu so i creant el naixement de sons nous en un instrument clàssic.
Un altre de les inquietuds de Cage va ser la creació de la música a parit de l’Atzar, a partir del llibre xinès I ching deixant que fos fruit de l’atzar, el tempo, l’escala, el to... tot era triat a partir de l’atzar ajudant-se d’aquest llibre.
Cal destacar també de Cage que també va experimentar molt amb la música electrònica, podríem dir que va ser un dels seus creadors.
Cage va ser seguidor de molts però també molt criticat i incomprès en la seva època, molts no entenien la seva innovació, la trencada amb els esquemes de la música clàssica fins a les hores. A hores d’ara encara hi ha gent que no entén Cage...
Hem de veure que darrere d’aquesta persona i darrere de cadascuna de les seves obres hi ha una filosofia molt gran, i les sensacions i provocacions que volia les va aconseguir, es va arriscar a tirar tot això endavant fins al final i fer un creació pròpia molt rellevant.
viernes, 18 de diciembre de 2009
Crítica: El Llac de les Mosques (Sol Picó) .
El llac de les mosques és el títol de l’últim espectacle de dansa contemporània de la Sol Picó. L’espectacle explicava una mica la història de la Blancaneus, de com sembla tot de maco quan va començar a viure al palau i com el pas del temps va canviant la manera de veure les coses, ara ja no es aquella nina maca…
L’espectacle simulava un concert de Rock on els 4 musics dalt d’escena entraven dintre del joc i no només tocaven sinó que també interpretaves i tenien un paper dins de l’obra. Quan normalment se sol separar músics i actors/ballarins.
Com ha espectadora se m’ha fet una mica estrany, hi havia moments en que pensava que no sabia el que estava veient, es perdia el fil de l’obra, d’altres en que m’agradava molt el que veía encara que no ho entengués i desprès ja vaig començar a interpretar-ho des de un punt de vista personal el que podia estar dient allò per a mi.
Penso que la tècnica era molt bona tot i que no entenc gaire de dansa contemporània però al estar el dia d’avanç a la màster class amb la Sol Picó i el Valentí vaig poder veure que es una cosa molt tècnica i a l’hora molt lliure d’interpretar. Tot i com ja he dit que la tècnica era molt bona (les puntes hem van deixar al•lucinada) la interpretació a l’hora de ballar era nul•la tan era si amb els moviments volien representar que era algo maco o s’estaven barallant. Aquest aspecte hem va deixar molt “a fora” del que passava a escena, no hem va ser emotiu.
Vull destacar la gran cohesió que penso que tenien els dos ballarins, es notava que hi havia hagut un treball previ molt important i s’entenien molt bé.
El que hem va semblar molt bona idea el final, la participació del públic i el missatge que hem va donar de com pot canviar la vida d’una persona que la seva dedicació es ballar, si es queda en estat paralític…
L’espectacle simulava un concert de Rock on els 4 musics dalt d’escena entraven dintre del joc i no només tocaven sinó que també interpretaves i tenien un paper dins de l’obra. Quan normalment se sol separar músics i actors/ballarins.
Com ha espectadora se m’ha fet una mica estrany, hi havia moments en que pensava que no sabia el que estava veient, es perdia el fil de l’obra, d’altres en que m’agradava molt el que veía encara que no ho entengués i desprès ja vaig començar a interpretar-ho des de un punt de vista personal el que podia estar dient allò per a mi.
Penso que la tècnica era molt bona tot i que no entenc gaire de dansa contemporània però al estar el dia d’avanç a la màster class amb la Sol Picó i el Valentí vaig poder veure que es una cosa molt tècnica i a l’hora molt lliure d’interpretar. Tot i com ja he dit que la tècnica era molt bona (les puntes hem van deixar al•lucinada) la interpretació a l’hora de ballar era nul•la tan era si amb els moviments volien representar que era algo maco o s’estaven barallant. Aquest aspecte hem va deixar molt “a fora” del que passava a escena, no hem va ser emotiu.
Vull destacar la gran cohesió que penso que tenien els dos ballarins, es notava que hi havia hagut un treball previ molt important i s’entenien molt bé.
El que hem va semblar molt bona idea el final, la participació del públic i el missatge que hem va donar de com pot canviar la vida d’una persona que la seva dedicació es ballar, si es queda en estat paralític…
martes, 1 de diciembre de 2009
Tim Burton
Tim Burton escriptor, dibuixant i director de cinema.
Comença a treballar per Disney amb la pel·lícula Tob i Toby, a les hores veu que no està fet per ell aixó de buscar la imatge dolça en uns dibuixos, síno que més aviat té una clara inclinació per tot allò gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant.
Té una gran trajectoria en el mon del cinema amb un repertori de pel·lícules per a tot tipus de públic. Pel·licules de gran fama com:
Edward Scissorhands (1990)
Pesadillas antes de navidad (1993)
Big Fish (2003)
Sweeney Todd (2007)
Swenney Todd és una adaptació al cinema del musical de Sthepen Sondheim i Hugh Wheeler on els peronsatges principals són: Jonney Deep i Helena Bonham Carter dos actors que molt sovint treballen amb Tim Burton.
aquí hos deixo el trailes de la pel·lícula, si teniu la oportunitat mireula!
http://www.youtube.com/watch?v=GHigG0SQnCE
Comença a treballar per Disney amb la pel·lícula Tob i Toby, a les hores veu que no està fet per ell aixó de buscar la imatge dolça en uns dibuixos, síno que més aviat té una clara inclinació per tot allò gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant.
Té una gran trajectoria en el mon del cinema amb un repertori de pel·lícules per a tot tipus de públic. Pel·licules de gran fama com:
Edward Scissorhands (1990)
Pesadillas antes de navidad (1993)
Big Fish (2003)
Sweeney Todd (2007)
Swenney Todd és una adaptació al cinema del musical de Sthepen Sondheim i Hugh Wheeler on els peronsatges principals són: Jonney Deep i Helena Bonham Carter dos actors que molt sovint treballen amb Tim Burton.
aquí hos deixo el trailes de la pel·lícula, si teniu la oportunitat mireula!
http://www.youtube.com/watch?v=GHigG0SQnCE
viernes, 27 de noviembre de 2009
Autorretrat de Poe
Per fer aquest autorretrat me bassat en el conte de "El Barril del Amontilado", en una escena molt
concreta, quan un perssonatge guia a un altre per uns passadissos subterranis
fent veure que van a buscar un vi, peró en veritat vol benjar.se d'ell i
matar-lo. Per matar-lo l'arracona i li construeix una paret de maons devant
seu, allà queda aillat. Tindrà una mort lenta.
He volgut captar la sensació d'angoixa i por que té aquesta persona allà dintre.
I també podem veure la immatge de la boca com el lloc on es troba aquesta persona. passadis... fosc...
miércoles, 25 de noviembre de 2009
Ha plogut Poe!
La veitat és que en un principi no paraven de venirme imatges al cap però totes hem semblaven habituals i convencionals...
Semblava que al final començava a optar per les màscaras... una mascara de perfil a l'esquerra de la imatge en primer plànol i darrere un pasissatge on aparegues un abre que està a la riera de Caldes molt maco sesne fulles i amb moltes branques.
Desprès vaig tenir la idea d'una sala buida amb les parets molt altes i una finestra molt gran on m'assentaria jo d'esquenes amb els cabells deixats anar i un bestit negre. La meva idea era fer-ho en un convent de Caldes que ara han tancat, i vaig anar i em va ser impossible entar, estava tancat i ballat.
Cap de les idees hem convencia gaire.. així que hem vaig dedicar a llegir coses de Poe haviam si m'inspirava. Vaig enrecordarme d'un conte que havia llegit feia uns anys "El barril del Amontilado", vaig recordar que quan havia llegit aquell conte realment se m'havia remogut l'estomac... així que vaig decidir tirar endevant amb aquest conte.
Hi havia una escena que em commovia relament, hem feia sentir angoixa i mal estar, vaig obtar per retratar en una imatge aquesta sensació. Vaig pensar en una paret de maons amb un forat on es veiesin parts del cos "ofegades" finalment vaig decidir experimentar amb el meu propi cos, com un cos et pot provocar sensación i volent reflectir la meva sensació i la del personatge del conte del barril vaig treure la foto que tinc ara.
Semblava que al final començava a optar per les màscaras... una mascara de perfil a l'esquerra de la imatge en primer plànol i darrere un pasissatge on aparegues un abre que està a la riera de Caldes molt maco sesne fulles i amb moltes branques.
Desprès vaig tenir la idea d'una sala buida amb les parets molt altes i una finestra molt gran on m'assentaria jo d'esquenes amb els cabells deixats anar i un bestit negre. La meva idea era fer-ho en un convent de Caldes que ara han tancat, i vaig anar i em va ser impossible entar, estava tancat i ballat.
Cap de les idees hem convencia gaire.. així que hem vaig dedicar a llegir coses de Poe haviam si m'inspirava. Vaig enrecordarme d'un conte que havia llegit feia uns anys "El barril del Amontilado", vaig recordar que quan havia llegit aquell conte realment se m'havia remogut l'estomac... així que vaig decidir tirar endevant amb aquest conte.
Hi havia una escena que em commovia relament, hem feia sentir angoixa i mal estar, vaig obtar per retratar en una imatge aquesta sensació. Vaig pensar en una paret de maons amb un forat on es veiesin parts del cos "ofegades" finalment vaig decidir experimentar amb el meu propi cos, com un cos et pot provocar sensación i volent reflectir la meva sensació i la del personatge del conte del barril vaig treure la foto que tinc ara.
martes, 20 de octubre de 2009
Fotos de la presentació del diari!
Fotografa: Alba Pèrez
Penjo nomès aquesta imatge perquè quedi constancia de que hem treballat,les altres les penjarè més endevant quan estiguin fets els retocs.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
